Notícies

Mals del Segle XXI?

En els nostres dies han aparegut un seguit de etiquetes noves, algunes d’elles molt creatives i llampants, per designar alguns mals que es comencen a conèixer a través dels mitjans de comunicació. Es coneix la designació del trastorn o fenomen però encara hi ha una gran desconeixença de què son i per què es donen. Molts d’ells ja fa anys que entorpeixen la vida de les persones i creiem que hem de tenir un coneixement més real, no invisible per estar informats i poder veure amb més claror molt signes i símptomes que moltes persones viuen amb absolut silenci, així com, tenir una certa orientació per adreçar o informar a les persones que pertoca.

El “Síndrome de Diògenes”

Es un desordre del comportament que afecta normalment a persones grans que viuen soles, i es caracteritza pel fet de que “col·leccionen” de manera acumulativa grans quantitats de escombraries i objectes inservibles a casa seva.

Els primers estudis es remunten als anys 60 i 70 i el bategen amb el nom de Diògenes, en referència al filòsof Diògenes de Sínope, nascut en època d’Aristòtil, i conegut com a preconitzador d’un modus vivendi auster i privat de qualsevol comoditat i necessitat material. Amb aquests treballs es quan es comença a diferenciar-lo dels estats depressius i les demències.

Afecta a un 3% de la població espanyola major de 65 anys. A l’any hi ha 1200 ingressos als hospitals espanyols. Últimament als mitjans de comunicació hi ha ressò de casos com el d’una dona de Màlaga que va acumular 7000 Kg de brossa a casa seva, així com alguna sèrie de la televisió que de manera humorística fa servir el síndrome per fer els seus gags, però la realitat dista molt de ser una malaltia fàcil de tractar així com també es viu amb solitud i aïllament total, ja que sovint la persona afectada no té la consciencia de estar malament i rebutgen qualsevol recolzament social.

Podríem pensar que pot afectar a persones que són mancades de recursos econòmics, però pot no ser així, realment el perfil d’aquestes persones sol ser:

Aquesta malaltia toca especialment a gent d’un nivell intel·lectual alt que compten amb estudis universitaris o una carrera universitària satisfactòria. Així com també no tots són persones sense recursos econòmics. Com dèiem anteriorment una personalitat prèvia amb tendència a la no comunicació i a passar fets estressants fa néixer sentiments d’inseguretat i de por que fan impulsar indiscriminadament a acumular compulsivament coses, la majoria d’elles brossa, des de llaunes obertes, fins a pots de pintura, passant per ampolles de butà, etc.

El fet de que visquin així és perillós per la seva vida, ja que pot succeir des d’un incendi fins a morir per desnutrició.

Generalment poden aparèixer diverses causes que van des de trets de personalitat amb tendència a l’aïllament o dificultats d’adaptació social fins a factors estressants, com pèrdua de la parella, factors econòmics, així com la soledat que moltes persones grans afecta.

Es parla per part del especialistes de cinc trets de conducta per identificar aquest síndrome. La presencia de dos o més símptomes permet sospitar d’una possible diagnòstic i per tant una senyal d’alarma pels familiars o altres persones de l’entorn de la persona. Si es compleixen els cinc trets estem parlant de persones amb un risc important vers la seva vida.

Els trets serien:

1. Aïllament social, amb tendència a rebutjar les situacions comunicatives
2. Reclusió voluntària en la seva casa, encara que les opcions d’acollida que els ofereixen són molt millors, no ho volen.
3. Descuit en la higiene i l’alimentació, en la salut, la neteja de la casa i en un cert ordre a la llar.
4. Reaccions de pobresa imaginaria (anomenat també “Síndrome de la misèria senil”) que porten a acumular no tan sols diners sinó objectes varis, com escombraries.
5. Rebuig de les ajudes socials o familiars i tendència a tornar als seus hàbits de vida després d’un temps d’acollida o recolzament extern.

Aquestes persones es senten soles però a la vegada volen estar soles, en la línia de tractament és important que els servies socials facin un treball amb aquestes persones ja que primer han de enfortir-les nutricionalment, i llavors valorar la situació i el lloc d’acollida.

Per finalitzar aquest escrit cal dir que la soledat i el silenci, ja no només en aquesta malaltia sinó en general és una mala companya de tragèdies que potser en alguna ocasió és poden evitar i que actuen de manera sinuosa a prop de molts de nosaltres.

El “Síndrome de l’Emperador”

Quan el sentiment de culpabilitat s’esvaeix i hi ha una pèrdua de valors, apareix una persona amb dificultats per aprendre principis morals i ètics, no tenen límits i són violentes i autoritàries. Tots pensem amb un adult, o inclusiu amb algun personatge de la nostra historia passada, però es designa amb aquest nom de Síndrome de l’emperador als nens que són violents, que no compleixen les normes i els seus pares son incapaços de controlar-los.

Buscar una solució per aquests petits emperadors no és una tasca fàcil. Són nens que no poden suportar que els hi diguin que no, són molt egocèntrics i no tenen límits posats en la família. Això no és res de nou, és el que es coneix amb el nom de nen mimat o consentit. Un il·lustre cas n’és Adolf Hitler.

Aquests comportaments sovintegen més als mitjans de comunicació, però la veritat és que hi ha molts casos que no es denuncien per part dels pares o dels mestres per la por a les amenaces o agressions d’aquests joves amb una gran manca de disciplina, valors i d’incivisme. El 2004 hi va haver 178 denuncies per maltractes de fills contra pares. El 2005 les xifres es van duplicar.

Els pares tenen molt a dir en deferència aquest Síndrome, no es tracta d’afirmar que els pares es mengen tota la part del pastís atorgant tota la responsabilitat a que el seu fill esdevingui un petit gran tirà, però tot plegat s’alimenta d’uns valors determinats sota el prisma d’una societat on els pares educats molts d’ells sota una visió autoritària i recte han volgut agafar uns valors progressistes que han volgut adoptar per no ser pares carques o no estar en aquest temps de “modernitat” i sense un voler-ho han creat petits dimoniets. Aquesta manera d’educar s’anomena en psicologia Laissez Faire o també “deixar fer” però aquesta absència de normes i límits tampoc no es sà. Com deia John Lenon, caldria potser dir algun que altre no, però aquest és molt més que una paraula de dues lletres, el no és una manera d’educar i de socialitzar, és diu de manera implícita que el no ha de tenir arguments i motius, no s’ha de dir un No perquè no, ho perquè jo ho dic. Pautes educatives flexibles però amb límits.

Un altre aspecte real però trist és que des de les administracions públiques, els centres de menors són com gairebé virtuals; ja que si el nen té un problema de tirania, si no acaba delinquint ningú li farà cas. A Espanya només existeixen els centres de reforma pels menors que han comés algun acte delictiu, o els centres de protecció pels nens que estan desprotegits. Quan el nen mostra certes conductes agressives o oposicionistes el millor d’entrada és consultar a un professional.

El “Síndrome d’Ulises”

El descobridor del síndrome d’Ulisses ha estat Joseba Achotegui, psiquiatria, dirigeix el Servei d’atenció Psicopatològica i Psicosocial a immigrants i refugiats (Sappir).

En una entrevista a principis d’aquest any, Joseba Achotegui afirmava que el va denominar així per la semblança que Ulisses en la seva Odissea ja que patia una simptomatologia semblant a aquest síndrome, que en llenguatge tècnic es diu Síndrome del immigrant amb estrès crònic i múltiple.

Com segueix explicant Achotegui, els navegants de la gran era de les migracions van tenir problemes de salut mental: “Ulises pasaba días sentado en las rocas a la orilla del mar, consumiéndose a fuerza de llanto, suspiros y penas, etc, (Canto V, Odisea). Y ése era también el arranque del cuadro que observaba en mis propios pacientes emigrantes ilegales”. Sí, perquè ve a ser una mica el mateix que li va passar a l’Ulisses de L’Odissea, que va haver de superar nombrosos obstacles i perills, lluny dels éssers estimats... La síndrome es dóna quan es posa un ésser humà en una situació límit. És gairebé com fer un experiment pervers per portar algú al final de la seva capacitat de resistència.

Els símptomes que refereixen aquestes persones són:

- Insomni

- Cefalea

- Ansietat

- Pèrdua del sentit de l’orientació

- Fatiga crònica

- Molèsties osteomusculars pròpies de tensió continguda

- Irritabilitat (sobretot en els menors)

En els últims mesos han disminuït quasi amb un 50% els casos, la explicació que se’n fa és al regularització, que finalitza aquest mes i pel qual es van legalitzar més de 500.000 immigrants.

El síndrome d’Ulisses no seria pròpiament una depressió, és un trastorn en el límit entre la salut i la malaltia mental. Achotegui també afirma que no és una depressió ja que aquesta es caracteritza per la apatia y la immobilització de la persona, en canvi, els immigrants solen tenir una actitud més proactiva.

La Odissea que emprenen molts immigrants no és gens senzilla, entre canviar a un país desconegut, perduts i en molts casos marginats, apart de patir aquest estrès crònic, exemple il·lustratiu d’això seria un cas extrem d’uns nens immigrants africans de raça negre que es van tirar llegiu a sobre per tractar de blanquejar-se, després d’haver rebut mostres de racisme a l’escola. Com es veu no es gens senzill fer un canvi a un altre País sovint llunyà i desconegut.

àgora XXI