Notícies

Joc patològic

El joc patològic / ludopatia és un trastorn del comportament que consisteix en la pèrdua de control en relació amb un joc d’apostes. Segueix un procés addictiu tan en la manera d’adquirir i de mantenir el trastorn, com en les distorsions de pensament, emocionals i comunicacionals que provoca, i malauradament, en els efectes desastrosos en les relacions familiars i amoroses del jugador.

Perquè considerem que es tracta d’una addicció, per tant, una malaltia / trastorn? A continuació mostrem els criteris que justifiquen aquest concepte:

1. A mesura que el joc progressa es converteix en quelcom més i més preocupant (ocupa moltes hores en el pensament de la persona).
2. Necessitat jugar cada cop més diners per aconseguir la excitació desitjada.
3. Inquietud o irritabilitat quan s’intenta reduir o parar.
4. Forma d’evadir-se , per escapar de problemes (dificultat d’afrontament)
5. Es torna a jugar per recuperar lo perdut.
6. Es menteix a la família, caps de feina, terapeuta, etc
7. Es cometen actes il·legals com falsificació, frau, robaments o desfalcs, per finançar el joc.
8. Es posen en perill o perden relacions significatives (parella, fills, etc) a causa del joc.
9. Necessitat que una altra persona proporcioni diners per alleugerar la situació financera desesperada provocada pel joc.

Tot i que estan per tot arreu i aparentment sembla que no poden fer-nos cap mal, les màquines recreatives estan restringides als menors d’edat, això ens demostra que ens trobem davant d’una afició que produeix uns efectes psicològics determinats, ja que sinó no caldria restringir-ne el seu us.

Tampoc hem d’oblidar que quan es deixa de jugar pot aparèixer el síndrome d’abstinència (més conegut en d’altres addiccions com el tabac, la beguda o altres substàncies), aquest síndrome pot comportar: símptomes vegetatius com tremolor, sudoració, cefalees, diarrees, vòmits, nàusees, cansament, insomni, malsons, a més d’humor depressiu, irritabilitat, agitació motora, dificultats de concentració, pensaments obsessius i una varietat de queixes somàtiques.

Què pot fer la família:

• Primer pas: Intentar resoldre la pròpia situació emocional de la família.
• Posteriorment, intentar entendre que estan davant d’una addicció, per això es fàcil que la situació escapi al seu control i no es poden sentir culpables.

La fermesa amb que plantegin al jugador els objectius i mesures a seguir, han d’anar acompanyades amb comprensió dels comportament que té el jugador, posant-se emocionalment en la seva situació. Cal mostrar respecte com a persona mentre s’ofereix el recolzament per fer allò necessari per mantenir l’abstinència en jugar que en realitat és la seva responsabilitat.

Com més consens i recolzament familiar hi ha en aquest sentit més fàcil serà que el jugador accepti tenir el problema i lluitar per unes relacions afectives que, tot i els enganys mantinguts, segueixen acceptant-lo.

El millor que es pot fer es mostrar disposició per ajudar-lo , a complir unes mesures preventives, un tractament que l’ajudi a deixar el joc, a recolzar-lo tot i que pugui recaure o equivocar-se, mentre ell estigui disposat a lluitar, etc.

I no hem d’oblidar mai que hi ha tractament, així que només cal que posem fil a l’agulla.

àgora XXI