Notícies

Síndrome d'Estocolm

El Síndrome d’Estocolm és un estat psicològic en que la víctima d’un segrest, o persona detinguda en contra la seva voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. En ocasions, els presoners poden acabar ajudant als seus agressors a arribar a la fita que volien o inclusiu a defensa’ls o evitar a la policia.

Segons algunes teories, el Síndrome d’Estocolm seria emetre un mecanisme de defensa, que gràcies a ell, es poden preservar per no patir un shock emocional o un trencament psicològic molt devastador. Així, doncs, es produeix una identificació amb el segrestador, arribant a tenir un vincle en el que la víctima comença a tenir sentiments d’identificació i de simpatia.

L’origen, a títol anecdòtic, pel qual aquest síndrome ha estat anomenat així és perquè el l’any 1973 a Estocolm, es va produir un robatori en un banc, on hi va haver tres dones i un home que van ser retinguts pels agressors durant sis dies; aquests van defensar els seus segrestadors després d’haver acabat el succés. Van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals. Inclusiu es diu que una de les segrestades es va comprometre amb un dels lladres.

Causes:

• Tant la víctima com l’autor del delicte persegueixen sortir il·lesos del incident per això cooperen.
• Les víctimes tracten de protegir-se, en el context de situacions incontrolables, a on tracten de complir els desitjos dels seus agressors.
• La pèrdua total del control que pateix una víctima durant el seu segrest, és difícil d’assimilar.

Segons Nils Bejerot (Criminòleg i psicòleg que va donar-li nom a aquest síndrome), aquest síndrome és més comú en persones que han estat víctimes d’algun tipus d’abús, com per exemple, presoners de guerra, membres d’una secta, prostitutes, abusos psicològics en la infància, presoners de camps de concentració, violència de gènere i víctimes d’incest.

àgora XXI