Notícies

Síndrome de Münchhausen

El síndrome de Münchhausen consisteix en una simulació repetida de malalties físiques, normalment agudes, aparatoses i força convincents, d’una persona que sovinteja els hospitals en busca d’un tractament.

Característiques

Els pacients amb aquesta síndrome són capaços de simular moltes de malalties físiques com pot ser un infart de miocardi, gastroenteritis o inclusiu febre d’origen desconegut. Freqüentment acaben convertint-se amb una responsabilitat pels serveis mèdics o quirúrgics, però, no obstant, el problema fonamental és el psicològic, que és molt més complexa que una simple simulació d’una malaltia física, sinó que està vinculat amb trastorns emocionals importants. Aquests pacients poden tenir associats trastorns de personalitat, com per exemple el histrionisme, a la vegada que són intel·ligents i tenen recursos. Saben com simular una malaltia amb una sofisticada habilitat i grans dots de dramatúrgia. Es diferencien dels simuladors en que les seves mentides i simulacions són conscients, però les motivacions per fingir una malaltia són en gran mesura inconscients. Els sentiments de culpa poden aflorar sovint.

Causes

Habitualment, existeix una història precoç d’abús emocional i físic. Els pacients poden tenir problemes d’identitat, sentiments intensos, control inadequat dels impulsos, sentit de la realitat deficient, episodis psicòtics breus i relacions interpersonals inestables. La necessitat de que se’ls presti atenció va unida a la incapacitat de confiar amb les figures d’autoritat, a les que manipulen.

Tractament

El tractament no sol ser fàcil, ja que confrontar a la a la veritat és complicat, i sovint al principi hi ha reaccions de rebuig i el pacient es pot enfadar. En primera instancia no accepta el tractament psiquiàtric i psicològic. Però això no vol dir que no es pugui dur a la praxis del professional. El tractament en primer lloc sol focalitzar-se en el reconeixement del trastorn i els seus mecanismes d’acció, tals com la manipulació, així com també a evitar d’entrada els procediments que impliquen risc amb la medicació excessiva.

La confrontació amb el pacient amb aquest síndrome no es pot basar amb culpabilitzacions ni retrets. També serà necessària la implicació de la família en el tractament.

àgora XXI